Calendaris

Cada generació, i cada espai és un país diferent, no és el mateix País Valencià dels nostres avis que el nostre. I  clar, el consens dels nostres avis, no suposa el nostre propi.

És per això que cada generació intenta guanyar-se el seu xicotet espai en la història, i alhora adequar el mon que li envolta al temps en que està vivint. I certes coses que abans eren inamovibles ja no en son tant, i els mots i valors canvien. El que abans era cuernut consentit, ara és una persona picara, asquetosa, o coses per l'estil.

Hi han sempre persones, o entitats que resten inamovibles, i que intenten frenar certes tendències, i altres que simplement van més lentes que el mon que les envolta, i quan creuen que s'han posat a dia estan altra volta endarrerits. Sol passar molt en gramàtica, però també en tots els àmbits de la vida, més ben dit en tots, molta gent sol ser reticent a canvis, i moltes institucions també. Les modes, les tendències, i els canvis tecnològics fan que tot avance molt ràpid, i hi ha gent que sempre li agrada certa època i vol quedar-se en un context, gent com en Franco Battiato que com deia a la seua cançó "Busco un centro de gravedad permanente que no varíe lo que ahora pienso de las cosas, de la gente, yo necesito un..."



En definitiva, hi han canvis, i tendències que van en una direcció, i quan el canvi és molt gran els afectats intenten defensar-se per a evitar perdre el seu status quo, o per a no canviar. Hi han exemples de tot típus però els més vistosos al llarg de la història son els polítics. Ací a l'estat espanyol hi han grans exemples, com son el cop d'estat, i posterior dictadura franquista, l'ús de la constitució espanyola per a frenar tot canvi possible, i les últimes reformes laborals, electorals, i de la constitució per a mantenir la classe dirigent, i els seus partits en el poder. O els atacs de les religions en un mon cada volta més desenvolupat, i avançat, que cada volta necessita menys, i creu menys en aquests credos, i menys encara pensa que les seues vides deuen estar regides per elles.

Unes religions que fins fa poc ho ocupaven tot en la nostra vida, i s'aliaven, i s'alien, amb el poder establert per a mantindre els seus privilegis. Fins a que tot el que existeix en el nostre entorn és religiós o militar-polític. Una mostra clara és el calendari, un calendari que ve marcat per certs sants, i tot gira al voltant d'aquests sants, i santes, i de l'església. Casos com les festes del poble, PATRONALS, oferides al patró del poble, festes de llocs, sants o victòries militars dels nostres senyors, i festes pròpies, amb la única excepció dels nostres aniversaris, però que alhora estan renyits amb els nostres sants, cosa que a mi no m'afecta, gràcies a tindre un nom protestant.

I això em porta al títol de la entrada, i al principi del text de nou, el calendari, i les ganes de canviar el mon, i fer-lo més com son nosaltres, a les forces de progrés, i el seu intent per millorar el mon. Ja en la Revolució Francesa s'intentà canviar el nom de dies, mesos, anys, festes, adequant-los a la actualitat d'aquell moment. Algo que nosaltres no podem deixar d'intentar, primer per a respondre a la societat actual, i segon per la nostra enveja de marcar un espai en la història, i deixar ahi la nostra petjada. Reanomenem les festes, i les fem majors, i les oferim als verdaders protagonistes de la festa, la gent que les viu, i intentem deixar noves festes als nostres calendaris, festes i activitats, com son ací al poble, el sopar del guardó, la pujada al Castellet, o a nivell del País Valencià la festa que marca hui el calendari, encara que ja passen de les 12, la Festa Estellés, una festa que s'apropa a la nostra realitat més directa del dia a dia, ja que, ell, Vicent Andrés, com diu Feliu Ventura en la seua última entrevista al diari Ara, abans de l'eixida del seu pròxim disc, aconseguia dir les coses d’una manera bella amb el llenguatge de la gent. I per tant apropava la nostra cultura a l'altura del quotidià, i  feia del més quotidià el més universal, engrandint més la nostra cultura. I per tant l'homenatge al poeta és també un homenatge a la nostra cultura, a la nostra ambició, i la nostra força de resistència i lluita, i per tant a nosaltres mateixos, perquè nosaltres, tots nosaltres, la gent que estima la nostra cultura, i que la viu, som la nostra cultura, i el nostre poble, i quan veus això no et queda més que retre-li homenatge a qui t'ho ha fet veure, i assumir la veu d'un poble.