Les conseqüències de ser conseqüent

El títol ho deixa bastant clar, o no, els principis de les persones sempre s'ha dit que poden portar-te a conseqüències, sobretot quan eres conseqüent amb ells i les teues idees, i no renuncies, ja deia Estellés: Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten;tot això són banalitats.

Però no sols en casos de vida o mort, com en dictadures, i guerres, sinó al dia a dia, és molt difícil ser conseqüent en les idees que l'esquerra congrega, el llenguatge no sexista, amb terminologia no discriminadora, no seguir modes, com si això fora possible, ser únic, i tantes altres coses... 

Però alhora això creix quan el grup social en que es mou el subjecte és de semblant sensibilitat, creant-se ghettos, tribus, amb llenguatge i imatge pròpia. No sols passa en en ideologies, clar, també passa en localitzacions, estatus socials, i altres semblants. 

Però quan el grup és un grup social que alhora ho és polític, i per tant preten arribar a la gent estem en un problema, sobretot quan es preté ser una organització de masses i no de quadres, on el creixement és molt menor, i el que es crea en realitat son supermilitants. I és que és molt difícil aconseguir que la gent s'aprope al teu grup ideològic quan aquest utilitza un vocabulari que no enten, una imatge estereotipada, molt diferent a la gent que l'envolta, que en ocasions dona rebuig directament, i unes tendències, actituds, i formes molt diferents a la gent del carrer. 

Per això és recomanable el treball amb els grups ideològicament semblants per a formar-nos, i creixer personalment, però sense trencar en la realitat que ens envolta, i així evitar semblar totalment extraterrestre i que el que diguem semble d'una altra galàxia. 

Comunicació 2.0

Avui un amic ha penjat una foto que vaig fer fa uns anys, retocada per ell, i he intentat buscar-la per a comprovar si era certament la meua fotografia. Això m'ha fet buscar en el passat web, i m'he adonat com les plataformes han anat evolucionant.

Primer he mirat en Facebook, la més utilitzada actualment, encara que per a mi la reina per a certes coses és Twitter, ho he dit altres voltes. No estava, òbviament, el tinc fet del 21 de setembre de 2008, comproveu-ho a veure quants el teniu més antic, i no fora per motius d'Erasmus, i és que el fenomen facebook va començar en la segona meitat del 2008 a terra nostra. Supose que coincidirà amb la traducció al castellà. Després al Tuenti, que no queda molt darrere en el temps, de fet és una activació de compte posterior, 22 de desembre del 2008, si no recorde mal perquè hi havia més gent que participava allí, cosa que realment va canviar en poc de temps, i la xarxa es va estigmatitzar amb la idea de xarxa per a teenagers, i ara, de fet està intentat un canvi de rumb, fent una translació cap al mercat de la telefonia mòbil, 

A posteriori he mirat el Fotolog, i aleshores m'he adonat del canvi, quan vaig començar a abandonar-lo era perquè em vaig fer aquest mateix blog, que em permetia una forma més seriosa d'escriure i expressar-me. Però aquest flog m'ha fet veure que en aquesta xarxa era importantíssim la fotografia, i de fet hi havia gent que sols penjava fotos, però no la quantitat de fotos, penjant totes les fotos d'una festa, sinó penjant una foto, o un detall, i alhora sent un bloc diferent a aquestos, escrivint a diari o quasi, i posant el que et passava en el dia, i les bogeries que et passaven pel cap. Tal volta, sí, la majoria de coses que posaves, eren destrellats, però alhora funcionava en certa mesura, sols en certa, com un diari, que t'obligava a escriure, a dir la teua, i alhora, a treballar-te la imatge, sols era una imatge, així que buscaves la millor, la retocaves i la treballaves.

Que la idea va fallar, és cert, és més còmode moure una gran quantitat d'informacions xicotetes, que una gran al dia. Dir el que diuen els altres, compartint enllaços, que escriure tu grans notícies, opinions, o idees, com pot ser aquesta entrada. I per això el terme mig, com era el fotolog va fallar, fins quedar els extrems, el bloc, on escriure, i les xarxes socials on moure la informació, i és que es pot vore que en la seua màxima expressió, Twitter, la xarxa és més un sistema de moviment d'informació, que no un generador d'aquesta. 

Per cert, he trobat una foto retocada d'aquesta que buscava a Tuenti i Fotolog, però no la original, i serà que estic cansat, o el meu cervell funciona mal, però no recorde que gastava abans del Flog....

CATALUNYA NORD II: Del present al futur.

Si l'estat de les comarques del Rosselló han estat un tema de conversació interessant i llargament tractat en els trajectes, no pocs, en cotxe. Del futur, o de què podria passar ha sigut tot el rato una cosa que em venia al cap.

El segle XX ha sigut un gran destructor de la diversitat, malgrat el seu començament romàntic, on es reforçava el nacionalisme, i la cerca dels pobles, el segle XX, i sobretot la seua segona part és, o serà conegut com, l'acceleració de la globalització, i per tant de la uniformització del mon. On l'hegemonia del poder i de la bondat del mercat, i la neo-liberalització és inqüestionable. I aquesta globalització i cultura del valor econòmic ha destruït moltes coses.

L'altre dia a un vídeo d'Internet, on es gravava una conferència d'un antic membre de l'ONU, encarregat de la diversitat genètica dels cultius contava que quan ell va començar a buscar, ja per als treballs de la universitat, de cada producte hi havia tantes varietats com productors. I de fet s'havia trobat en casos que la certa varietat del tio X, d'un poble, tenia el genoma que curava la falta de resistència de certs productes. Però que aquestes grans varietats no son bones per al mercat, ja que si no hi ha uniformització del producte no es pot posar un nom, i per tant haver una venda al per major, amb imatge de marca. Cosa que va fer que sols les varietats més valides per al mercat es quedaren, i sobreviviren, Però que després quan venien problemes si que buscaven dels xicotets productors, i dels beneficis que suposaven els seus productes amb gran diversitat genètica per a salvar-se de certes plagues, o que resistiren certes condicions noves. 

I el mateix passa amb les llengües. tot l'esforç que s'havia fet durant els últims segles per destruir la nostra llengua i la nostra cultura no havia fet tan mal com els últims 50 anys. Per què? Perquè al igual que els vegetals que no perteneixen a una varietat amb gran acceptació del públic no tenen venda, les llengües mal-anomenades minoritàries no son valides, perquè no ens ajudaran a comunicar-nos amb tot el mon, i perquè hi han grans mitjans de poder que controlen i massifiquen la llengua a canviar-se, coses com que la premsa, la televisió, l'administració, l'educació i més tard la immigració (no necessàriament, però així ens ho intenten vendre) estan en castellà a casa nostra, o francés a la Catalunya nord, I això ha fet que no hi haja una necessitat de parlar la llengua pròpia. I com deia Sanchis Guarner "Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants; només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen". 

Ací a la part que forma part de l'estat espanyol el greuge ha sigut menor, perquè per sort amb l'entrada a la monarquia parlamentària les pressions de les nacions oprimides van ser suficients per a tindre l'estat de les autonomies, i que als nostres sistemes educatius el català es mantinguera, i impulsara, al sistema educatiu, i es crearen canals de televisió i altres mitjans en llengua pròpia. Però l'estat francés és molt diferent, el seu centralisme, i apartheid lingüístic, ben bé ha destruït les llengües de les diferents parts de l'estat, amb un sistema de prohibicions durant centenars d'anys i d'un desprestigi a tota llengua diferent a la oficial. 

Les llengües no oficials son conegudes com patuá, a símbol d'insult, i sempre que veges una pel·lícula on apareix algú que parle alguna d'estes llengües, sobretot sol passar amb l'occità,  ix com una persona major, que parla una llengua que ningú parla, un poc boig, Donant una imatge més denigrant encara de la llengua i els seus parlants. 

Malgrat això el cert és que el català segons molts estudis és una de les llengües no oficials (malgrat que fa uns anys va guanyar una certa oficialitat, sols dins del seu departament i no reconeguda a nivell estatal) amb més parlants, i més gent que l'entén.

A què es pot deure? Segurament a que Catalunya ha estat sempre en contacte amb ells, i ha creat una certa sensació de vida del català, i de possibilitats, creant un cert catalanisme minoritari, que no renuncia ni a la llengua, ni a la simbologia, i que com a casa pròpia es mou per defensar la llengua i cultura pròpia. Moltes voltes catalunyeses i altres pròpies. Que existisca convergència, un casal Jaume I Omnium, la ràdio Arrels, la Universitat Catalana d'Estiu de Prada, i les moltes plataformes que hi han per la llengua, o l'existència de gent de l'EI, ja siga a la universitat, o a les diferents sectorials, son una mostra que la resistència encara està latent.

En el voluntariat lingüístic ens deien que moltes voltes les coses no es feien perquè la majoria volgueren, sinó perquè hi ha un grup reduït, però voluntariós, s'esforçava i canviava la situació. En un mon tan globalitzat, i democràtic, les minories a vegades poden passar de minoria a elit, i canviar la balança. I això pense que pot passar.

Malgrat que a dia de hui el català és molt minoritària a la Catalunya del nord, hi han certes situacions que poden fer que la situació es gire i millore en pocs anys. 

A la ràdio Arrels un membre de la plataforma per l'ensenyament en català explicava que estaven pressionant per a fer obligatòria la llengua catalana a l'escola, aquest fet millora la situació del català en gran escala, dubte que a dia de hui el govern francés accepte, però crec que podria canviar la situació, el fet és que frança ha tingut diferents tirons d'orella per la seua política destructora de les llengües i cultures, i el mateix Sarkozi va parlar del tema, i va dir que feia falta un canvi de polítiques per a protegir eixa riquesa que tenia el seu estat, no sé si Hollande ha fet alguna referència al tema. I amés es troba el referèndum de la Catalunya, que en el cas de guanyar el sí, i crear-se un nou estat, podria ser una pressió internacional per a que l'estat francés rectificara, amés d'augmentar la necessitat de la Catalunya del nord d'aprendre català, ja que els seus veïns del sud tindran com a llengua oficial, la mateixa que per a ells és pròpia, i per tant forçarà també des de la societat la necessitat d'aprendre'l. 

La independència de Catalunya és sempre un tema conflictiu, que transposa un atzucac de possibilitats respecte la resta de Països Catalans, sobretot per com respondran els estats ocupants, no sols amb Catalunya, sinó amb els altres territoris ocupats. Amés de la opinió de les gents dels diferents habitants, de fet a l'Ara l'altre dia preguntaven sobre la conveniència de que la nova constitució catalunyesa tinguera o no el terme de Països Catalans dins, i em consta que gent coneguda, i independentista valenciana votaren que no, sobretot per la reacció dels valencians. Jo crec que si deuria estar perquè és sols una obertura de portes, a que, si algun altre país s'independitza sàpiga que tindrà del seu costat un país que li permetrà, sense perdre la seua autonomia, el poder-se confederar, i ajudar-se mútuament en certes polítiques que puguen interessar.

Però entrant en el tema en qüestió crec que a nivell social seria un gran reforç a les persones de la Catalunya nord, ja que a diferència del País Valencià, manipulat per la dreta espanyolista, disfressada de blaverisme, la consciència de catalanitat està intacta, i per tant seria una gran poalada d'aigua freda, que els ajudaria a despertar, i lluitar pels seus drets com a poble.

En definitiva la Catalunya nord a dia de hui està en una situació molt extrema, però hi han factors que podrien ajudar a canviar la situació i que en molt poc temps el coneixement del català augmentara entre la població, i una volta fet açò poder crear una necessitat comunicativa del català, ja siga per els catalans de tots els PPCC que pugen per negoci, turisme, o simplement per a veure algun amic.

Enllaços per a més informació:
Entrada Viquipèdia Catalunya del Nord enllaç
Portal Viquipèdia Catalunya Nord, on es tracten temes sobre aquestes terres enllaç
LA FEDERACIÓ d'entitats per la llengua i cultura catalanes enllaç
Assemblea per la independència de la Catalunya del Nord enllaç
Ràdio Arrels enllaç
Vilaweb Catalunya Nord enllaç

Catalunya Nord I: de què és i com es troba

Durant els últims dies del 2012 i primers del 2013 he estat en la Catalunya Nord. Ha sigut un viatge ple de rises amb amics, i molt diferent del típic i ja massa habitual Festivern, on vaig tots els anys. Era una visita desitjada, i esperada, tenia una espina enganxada de quan amics pujaren a Baó, o altres a la diada, a manifestar-se, i al concert de després.

Moltes converses ens han portat des de molt abans de la situació d'aquesta part de la nació, la primera segregada de la nació i annexionada a l'estat francés. Converses que s'han anat allargant durant els dies per aquelles terres, sobretot en els trajectes en cotxe, que ens donaven temps a parlar de moltes coses. 

Però, malgrat que molta gent ha sentit parlar quan es parlen dels Països Catalans, la famosa frase de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, molta gent s'ha quedat mirant-me quan deia Catalunya Nord. Molts no coneixen aquesta terra, i en canvi si que han sentit parlar del País Basc francés. 

La Catalunya Nord és una part del Principat, que fou segregada el 7 de novembre del 1659, o siga més de 350 anys, per el pacte entre les espanyes i França anomenat Tractat dels Pirineus, que posava pau després de la Guerra dels 30 anys. El tractat va ser fet a esquenes del Principat, que no s'enterà fins el 1702 en les Corts de Barcelona, i en ell s'entregava el Comtat del Rosselló i part de la Cerdanya, però posats en comarques parlem del Rosselló, Vallespir, Comflent, Capcir i l'Alta Certanya. Aquest tractat va ser intentat de desfer, i tant des del nord com del sud s'ha intentat reunificar-se. Ja inclús en el 350 aniversari del tractat, el 2009, la manifestació anava encapsalada pel lema "esborrem el tractat dels Pirineus",

Aquesta terra a dia de hui s'autoanomena Catalunya Nord, o Catalunya del Nord, i amb un nom més oficial per a les administracions franceses País Català, escrit quasi sempre en francés, Le Pays Catalan, i forma part del departament 66 Pirineus Orientals Llenguadoc-Rosselló.

A nivell cultural podríem tindre un debat bastant important sobre la situació en que es troba la catalintat d'aquestes terres. Ja un any després del tractat el rei de França Lluís XIV va destruir totes les institucions pròpies, cosa que anava en contra del tractat mateix, algo típic en els Borbons, i el 1700 va prohibir el Català a tots els textos.

És ben coneguda la centralitat francesa que destrueix tota cultura, i llengua diferent al francés, i el Rosselló no és una excepció, malgrat això les enquestes diuen que potser siga una de les llengües no oficials, malgrat que hi ha una decret del departament que dona una certa oficialitat al Català, amb millor salut. Segurament per estar sempre amb contacte amb el Principat, i que això li dona un cert avantatge respecte les altres que no consten de ninguna oficialitat ni dins ni fora de l'estat francés. 

Com deia és molt qüestionable, durant el viatge ens trobarem a poques persones que parlaren el català, solien ser gent bastant major, i per ètnies qui més el parlava a la ciutat de Perpinyà son els gitanos, que quan sentiren a un grup de gitanes parlant-lo sabérem que estaven fent-ho, però no entenguerem res de res. D'altra, però, ens trobarem a un immigrat africà que portava al seu fill a català, i per decisió i respecte propi. També cal dir que "vivíem" a Perpinyà, la capital, i les capitals no solen atendre a les realitats dels pobles i les comarques a qui capitanegen. 

D'altra banda, a nivell iconogràfic i de visibilitat la catalanitat era molt notable, no per la presència del català escrit en senyals o negocis, ja que com he dit abans inclús per a dir-se catalans ho deien en francés, i no deixava de ser visible en senyals de carrers i de benvinguda, i sempre com algo anecdòtic i folklòric, però si per la gran quantitat d'enganxines i seus d'organitzacions catalanes, enganxines d'arran, endavant, CGT, seus d'Omnium - Casal Jaume I, Convergència, o la Generalitat Catalana, o altres locals com pot ser la ràdio catalana d'allí, la ràdio Arrels, una ràdio 100% recomanable, per a mi una de les millors que he escoltat mai, amb entrevistes interessants, música en totes les llengües, i dins de la nostra llengua amb música de Dusminguet, Freixas, Miquel Gil, Obrint, la Gossa... i de molts estils diversos. 

Però també com he dit iconogràfic, CAT és quasi una marca, més inclús que al Principat, teníem 2 coca-coles diferents catalanes, la CATCOLA i la Alter Cola, cerveses, o aperitius com son el morro de porc.I també la gran quantitat de quadribarrades per tots els llocs, mesclades amb simbologia a favor de l'USAP i els Dragons Catalans, equips de rugbi locals, el burret, les iconografies oficials, el 66 del districte, Le Pays Catalan..., algunes extranyes que demostren la folkloritat, com és amb el bou, i un crit d'OLÉ i, finalment, d'altres més nostres com les estelades.

Per tant una situació bastant diferent a la nostra, la valenciana, i molt polaritzada, amb una pèrdua a diari de parlants i amb una transmissió de pares a fills que s'està perdent, cosa que segons deien per la ràdio estaven intentant remeiar donant classes a les escoles, i augmentant el pes del català a l'escola, des de plataformes com la FEDERAC (Federació per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes) o la  FLAREP (Federació per les Llengües Regionals a l’Ensenyament Públic). Però amb una gran consciència de catalanitat, molt folklòrica, amb una gran simbologia, i sentiment de germanor amb tots els Països Catalans, allí els catalans ho tenen clar, de fet en la ràdio entre altres vaig escoltar entrevistes al president d'Escola Valenciana.

Per altra banda es trobava la mancança que existeix arreu del territori, la falta de vertebració, quan parlaven dels llibres a la ràdio es parlava de llibres nord-catalans en molts casos, i en altres productes que podrien tindre èxit comercial ja a la resta, com podria ser la CATCOLA, que realment estava bona, o la beguda energètica nord-catalana, roja, podrien tindre una eixida comercial arreu del territori, i amb una millor intercomunicació es podria donar major eixida als productes propis, alhora de crear més relacions entre les persones i llimar asprors i susceptibilitats.

http://herve.pi.free.fr/auca.htm

Assemblea de Joves de Castelló de la Ribera

Ma que sou grans!!

Pàtria

Segons la Viquipèdia: 

La Pàtria ve determinada per la nació o unitat històrico-cultural amb la qual se senten identificats els que han nascut en una col·lectivitat o en formen part.

Etimologia
Ve del llatí patrĭa que significa pàtria o clan, que ve de patris terra paterna i ve de pater que en llatí vol dir pare.

Per tant hi ha diferents nivells de pàtria, la nació, la terra paterna, el clan, i pare. I per a mi, el meu significat de pàtria seria algo similar a mon, o casa, la nostra pàtria, millor dit, la meua pàtria és el meu mon, ma casa, o siga, el lloc i les persones en qui em trobe a gust, que estime, i em sent tranquil per ser jo mateix. I allargant açò a termes nacionals seria simplement aquests i els qui "son" com ells, o jo, ja siga, culturalment, lingüísticament...

Una volta plantegem què és una pàtria, ens ve al cap la paraula més unida a pàtria, una paraula molt utilitzada per ràncis que la major part de vegades poc entenen d'amor o sentiments. Patriota.

Segons la RAE (no anava la web de l'IEC) és: 1. com. Persona que tiene amor a su patria y procura todo su bien. O siga algo ben senzill, una persona que estima la seua pàtria i procura el seu bé, sense excessos, sense hipocresies, ni falsedats, Calle 13 a "Latinoamerica" diu:

Soy lo que me enseño mi padre,
el que no quiere a su patria no quiere a su madre.

I és simplement això, estimar a la teua gent, als teus, i el teu entorn.  

Veient això és difícil pensar que hi haja algú que no siga patriota, ja siga a més curt nivell, família, o major, nació, o estat. Aleshores per què s'han apropiat de la paraula? Què és per a molts l'adjectiu patriota? Per què tenim por de que ens cataloguen com a tal?

Una volta arribat a aquest punt ens trobem en altres paraules, o frases, coses com, una cosa és el patriotisme, i altra el patrioterisme. I què és patriterisme? Tornem al RAE:

1. m. Alarde propio del patriotero. I això ens porta a patriotero: 1. adj. coloq. Que alardea excesiva e inoportunamente de patriotismo. U. t. c. s.

I ens ve al cap altra paraula, xovinisme, que la viqui explica com:

S'anomena habitualment xovinisme, (del patriota francès Nicolas Chauvin) a la creença narcisista pròxima a la paranoia i la mitomania que el propi del país (o regió) a què un pertany és el millor en qualsevol aspecte. El nom prové de la comèdia La cocarde tricolore dels germans Cogniard, on un actor, amb el nom de Chauvin, personifica un patriotisme exagerat.

 I ahi ens venen les paraules que en part ens fan por en realitat, i que la "societat" ha superposat a la seua paraula mare, patriotisme, o pàtria. I que alhora també estan mal utilitzades per l'odi, odi a tot aquell que no forma de la teua pàtria, de la seua visió de pàtria. Com diu Ismael Serrano en "si se callase el ruido":

Ruido de patriotas que se envuelven en banderas,
confunden la patria con la sordidez de sus cavernas.

En defnitiva, jo soc, i crec que tots (o quasi) som patriotes, tots estimem als nostres, a vegades els nostres no son la nostra familia, ja que a vegades les families reals no son les de sang. Els nostres cercles socials. 

Soc un patriota de les vesprades amb els amics a l'assut, entre rises, de fer-nos un canari, de dinar en la universitat, i l'assemblea de després, d'anar de festa per Beni, o eixir sols a fer unes cerveses pel poble, dels dinars de familia, amb taules replenes, entre converses de, a veure qui s'ho acaba, de vestir-nos de guapots per anar a la Muntanyeta d'Alberic a pegar voltes com a tontos, i veure a la meua neboda vestida de vesta (Kukuxclan diriem de rises), dels sopars amb la familia de la universitat, on acabavem tornant d'Alboraia furtant un grapat de xufes d'un camp, amb un estat etílic més que agressiu, de les cales a la Marina, amb mentireta, i bones companyies, seguida d'una dutxa i de concert, de dies a les piscines de Xaló, amb paella, o de Parcent, com uns reinos, amb el nostre bungalop, o el pis del Boti, dels esmorzars amb els amics a Beneixida, de festes frikis a pisos d'estudiants, d'anar a tants concerts i festivals a tots els PPCC, el Rebrot, el Feslloch, Festivern, el SIO PARA... i les persones que sempre ens trobem allí per a riure'ns i contar batalletes, del meu cotxe que s'ha mort, de les vesprades discutint amb qualsevol de qualsevol trellat, o arreglant el mon, de les manis, i les lluites del dia a dia, de tantes i tantes coses.

En definitiva de la meua pàtria, de les meues pàtries, perquè tot no és una pàtria. I lluite i crec en el seu potencial, lluite per a millorar-les. 

I açò em porta a un problema, un dubte, què fer amb la pàtria que no vol ser salvada? Per què una cosa és que tu estimes algú o alguna persona, i altra que siga correspost, i amés inclús sent correspost, tal volta no vulga eixe país la teua ajuda, està a gust com està, o no veu la necessitat d'un canvi.

Aleshores és legítim lluitar per ajudar-la encara que ella no veja la necessitat de l'ajuda? És hipòcrita pensar que el teu punt de vista és el correcte?  Actuar en be d'algú, fent-ho contra ell mateix és lògic?

Tinguem orxata

"Això diuen que era un país, entre la mar i la muntanya, conegut pel bon clima i per la hospitalitat dels seus habitants, els gormands. Als gormands els agrada disfrutar de les coses senzilles de la vida, i els apassiona menjar bé, i amb bona companyia. Benvinguts a Gormandia."

Així resa la intro del programa Gormandia, el programa valencià que després de mobilitzacions, i ser el programa més vist, junt a Trau la Llengua, de canal 9, tornarà en breu a fer-se.

Un programa que resa el costum valencià d'anar de "dinaeta" amb els amics. I que retrata molt bé la societat valenciana, no sols per el programa en si, sinó ja sols per aquesta intro. Els valencians som hospitalaris, i en eixir de volta en volta a fer-nos una, i fer la "xerraeta" amb els amics estem contents. Vivim en una terra de categoria, fèrtil, i amb molt bon clima.

I és que aquesta hospitalitat és famosa, històricament parlant, i està molt arrelada a la societat. L'arribada de romans, àrabs, castellans, i finalment guiris i immigrants sempre ha estat acompanyada per un somriure, i avant. Si paguen bé... 

Ja ho diu Toni de l'Hostal en l'Himen Irregional, "els valencians mai əntrem en disputes
no som maulets; som uns əmpelts". Som una mescla, una mescla afable i simpàtica, que no lluita, ens sap mal, son bona gent.

Encara que també té a veure la nostra situació, o siga, en les altres terres no tenen el nostre clima que cridat a la gent a vindre, ací la gent és reacia a emigrar, al contrari, la gent ve a viure, durant segles, durant tota la història, molt mal ha d'estar la cosa per a que ser emigrants.

No és el mateix viure a França que al País Valencià, i molt menys quan puges més al nord, fa molt de fred, ací tenim temperatures primaverals, una mar tranquil·la, i temperada, una terra verda de tarongers...  I clar, si lluitarem per defensar-la, ens passariem el dia tirant-nos pedres, i perdria la gràcia, per tant, -tu vols vindre? Mentre no toques els collons bé... El problema és que quan te n'adones estàs fotut i com diu la mateixa cançó de casa ens tiraran. Ja siga militarment, com judicialment, que els desnonaments estan a l'ordre del dia.

I és que com diu la frase, els valencians no tinguem sang, tinguem orxata

 Vos pose la cançoneta:


HIMEN IRREGIONAL
***********************

Sempre həm «segut» una casa de putes
i la «madame», la Dama d'Elx;
els valencians mai əntrem en disputes
no som maulets; som uns əmpelts...

Som la'única regió
en forma de cagalló!?

Cague'n la figa 'ta tia!
convidats vindran de for@
i a la que t'encantes, un «quansevol» dia
te trauran de casa, cagu'en Dénia mor@

«Pac» a dins, com a una fúrcia
mos əsgarren les petxines!
«Alicant», Valéncia, Castelló i Múrcia:
3 i 4? Les Províncies llevantines!

Tinguen putes debães;
gaiates, falles, traques, fogueres,
comparses i filães
rettors -ausães!- , blaus en senyeres...

Trona, plou i pedrega
en Canal 9 s'ou una mamâ
Motes li la refrega
x'aneu-se'n totes a fer la mà!

Cavallers, agenolleu-vos,
qu'és nostre déu
Paco Cabanes, el Genovés!

Sempre həm «segut» una casa de putes
i la «madame», la Dama d'Elx;
els valencians mai əntrem en disputes
no som maulets; som uns əmpelts...

Que trague Rita
la Cantãora!

Cagu'en la Rita!

Independència!

Auto-
sufi-
ciència!



L'altre dia una amiga va posar al seu facebook una entrada molt dura, que compartisc completament, aquesta, si estem mal és perquè ens ho meresquem, com a societat, no dic totes les persones, però clar generalitzar sempre és mal, i en aquest cas el nostre general és pèssim.

Regals

Ahir va ser el dia dels regals per excel·lència, el dia de reixos, i avui dels segons regals, potser els auto-regals, el dia de les rebaixes, on aprofitar les estrenes, o els diners trets dels regals retornats, en nous objectes, o noves compres. 

A mi com al meu tocallo de la pel·lícula els reis m'han deixat sense regal, malgrat que en realitat m'han donat els pares unes poques estrenes, uns diners que em feien falta, i que si no hagués tingut l'excusa m'hagueren donat de totes formes.

Per tant, en aquest cas deixem d'entrar en el cercle del consumisme, com a mínim aquest any, i m'entra al cap unes quantes idees.

És cert que aquestes dates venen acompanyades d'un consumisme molt greus, i que son un clar exemple d'aquesta societat capitalista. Que es tendeix a regalar massa, i és una excusa barata, per obligar a tothom a fer regals en molts casos innecessaris.

La prova, bota a simple vista, xiquets amb més de 10 joguines per a unes dates, on la majoria deixen de jugar a les dues setmanes, a mi em passava, i que amés els educa en l'avaricia, fent cartes cada volta més llargues amb més i més demandes, una bicicleta, una nina X, el seu cotxe, la casa, la parella, un fornet, un ninot (com si no tinguérem prou en els que caminen pel carrer, i els de les falles), un cotxe teledirigit...

Amés emmascarat en una imatge de bondat i germanor, de ser l'època de les bones accions, dels grans propòsits, i de les esperances conjuntes. Un esperit que sols se'ls creuen molts pocs, i que les negocis teatralitzen amb pel·lícules sobre el nadal i els seus "miracles". Carregant, encara més si es pot, d'hipocresia unes dates tan marcades.

Però per altra banda, no negarem que sempre fa il·lusió el tindre algun regal, sobretot quan no l'esperes, però amb una lògica, o amb consciència, perquè si un regal està fet amb el cap i el sentiment, que demostra una proximitat cap a la persona que el rep, és quan finalment val la pena.

És molt difícil fer un regal, un regal on l'encertes perfectament, i que puga ser útil, o important. I per això sol ser una preocupació per a aquell que l'ha de fer, pensar en la relació que tens amb eixa persona, què saps d'ella, quin gust té, quan deus gastar, què li fa falta... i en eixe moment escollir l'objecte, o el fet perfecte. Mireu la primera part, minut i mig, on Sheldon explica molt be açò, malgrat diferenciar-nos en altres coses, sobretot la reciprocitat, ja que si el que es desitja és fer un regal, no fa falta esperar la tornada.

I per tant crec en la necessitat de fer regals, sense esperar res a canvi, per la il·lusió de veure que et porten, si et farà ús en un futur, o actualment... en definitiva és una balança que t'ajuda a veure com et coneixen, i com es posen en la teua pell, i endevinen el teu gust, i interessos.

En definitiva, queda molt més bonic rebre un regal, per xicotet que siga, que un bitllet, i crec en que cal fer regals, però cal fer-los amb cap, i reduint al màxim el numero de regals a fer o rebre, així com l'import. Un bon exemple per sol·lucionar aquest problema és "el amigo invisible", però en aquest es troba el problema en que a voltes et toca fer regal a algú que no coneixes molt, o no tens molt feedback i per tant perd de sentiment d'especialitat aquest regal, i a remat d'implicació per les dues parts. I per això pense que potser es pot fer fent-ho de forma pública, i cadascú trie a algú, per parts, o siga pares, i fills, un pare per a un fill, i l'altre per a l'altre, i viceversa. Jo personalment és el que proposaré l'any que ve, quan ho faja, si volen, ja vos diré.